Evolució de l'cànon de bellesa femení al llarg dels segles

La forma en què ha estat vista, tractada i representada la bellesa ha variat moltíssim al llarg de la història. Els cànons i la referència social d'aquest concepte ha anat canviant considerablement. Tots sabem que la bellesa és quelcom relatiu, Però per què en un moment de el temps es concep d'una forma i en un altre punt d'una altra? Això es deu a les creences imperants a el coneixement disponible i per descomptat a les tendències artístiques dominants.

Prehistòria: 

En aquest temps els homes preferien a les dones de grans pits i malucs amples, això estava en estricta relacioncon el concepte de fertilitat. Es pensava que una dona entrada en carns, amb amples malucs i pits abundants tindria una major capacitat per donar a llum i criar fills sans i forts.El ideal de bellesa era el d'una dona gran i voluptuosa.

Renaixement (S. XV - XVI):

Per comprendre com es concebia l'ideal de bellesa no tenim més que fixar-nos en les pintures de l'època (La primavera de Boticceli, La monalisa de Da Vinci per exemple). Les dones posseïen cossos bastant arrodonits, mans i peus fins, pits petits i ferms, pell blanca i galtes rosades, cabell ros llarg al costat d'una front ample amb ulls clars.

Barroc (S.VII - XVIII)

El maquillatge fa la seva incursió en el món de l'estètica. Es comença a fer ús de cossos més grans per encarnar la bellesa amb malucs desmesuradament amples juntament amb una cintura extremadament estreta que era coronada per uns pits més prominents realçats per l'ús de cotilles.

Etapa victoriana (XIX)

L'ús de les cotilles es fa exagerat, fins al punt d'ocasionar morts a aquelles que el portaven a conseqüència de la compressió excessiva dels òrgans vitals i la deformació de el cos per complet. Aquesta peça de vestir era sinònim de bellesa, erotisme i era l'emblema de la seducció.